SINADURAK

♦ Publicado en Catarsi Magazin

Cartel hecho por el Comité Basque contre la repression en 1970

Parlar sobre el procés de Burgos després d’haver commemorat recentment el 50 aniversari té diverses dificultats. Les més òbvia va ser assenyalada per un dels advocats que va formar part del procés, Miguel Castells, en una recent entrevista en el diari Gara: tenim una tela d’aranya moralista, anacrònica i jurídicament estreta per a parlar del procés en amplitud i sense por a l’espasa de Dàmocles de l’Audiència Nacional.

Tenint en compte el fet anterior, el més assenyat és aproximar-s’hi amb humilitat. El procés de Burgos s’emmarca en l’errònia aposta tàctica del règim franquista espanyol d’acabar d’una vegada per sempre amb el moviment d’alliberament nacional basc. Ara podem veure-ho amb claredat, però no era tan clar en aquell moment. Primer convé recordar el context sociopolític i històric de l’època: és una dècada de revolucions, lluites anticolonials tercermundistes (Algèria, Tunis…); la Xina de Mao i la Cuba revolucionària de Fidel i el Che; el Vietnam de Ho Chi Minh; Sartre i Camus; el maig del 68 i el realisme de demanar l’impossible, Simone de Beauvoir i la construcció i destrucció de gènere; les Brigate Rosse; l’IRA irlandès… Una dècada d’esperança en la revolució, de guerrilles, lluites populars i dictadures feixistes. Una època on les estratègies de lluita armada no eren excepció, sinó regla.

Euskal Herria reneix de les cendres, després de llargues dècades de desert cultural i polític, repressió i violència. Noves generacions que, mancat un projecte revolucionari, crearan la seva pròpia primavera basca, política, cultural, artística i musical. Fent front al franquisme i a la passivitat i el tradicionalisme del PNB, sorgirà una cosmovisió revolucionària amb hipòtesi, formes de lluita, metàfores i valors de llarg abast. Una hipòtesi contra-hegemònica, una impugnació a la totalitat. Però una impugnació creativa, que reivindica les tradicions per a adaptar-les als valors de l’època; que s’obrirà el seu propi camí per sobre de dogmes i dicotomies absurdes com el de la divisió entre l’emancipació nacional i la lluita de classes; una impugnació que farà despertar el poble basc i el dotarà de vitalitat. Una hipòtesi i una força creativa que entendrà les lluites socials com a lluites territorialitzades, unint l’internacionalisme i el nacionalisme de baix a dalt, i no a l’inrevés. Un moviment amb els peus a terra, mirada llarga unida a moviments tàctics concrets per a fer camí, fugint dels cants de sirena ultra revolucionaris de l’època: o, en altres paraules, sense deixar-se portar per eufòries que oblidaven les relacions materials de poder de l’època. Un moviment que intenta superar definicions etnicistes del fet basc, amb la seva formulació de poble treballador basc, fent una ressignificació popular del fet basc i responent a la gran onada migrant amb una estratègia de solidaritat i integració en la lluita, com bé representà el militant basc nascut a Badajoz, Juan Paredes «Txiki», afusellat després al costat d’Angel Otaegi i Jose Luis Sanchez militant del FRAP a Cerdanyola del Vallés.

«Euskal Herria reneix de les cendres, després de llargues dècades de desert cultural i polític, repressió i violència. Noves generacions que, mancat un projecte revolucionari, crearan la seva pròpia primavera basca, política, cultural, artística i musical.»

La història és una successió de causes i efectes, on depèn de cadascú la causa apareix en el lloc de l’efecte, i viceversa. Les batalles pel relat són peces musicals que mouen aquestes peces a la seva conveniència. Però la història no és una mirada cap endarrere, sinó, sobretot, cap endavant: de la forma com expliquem, mostrem la forma que volem mirar cap endavant. Això és, en definitiva, el més important de la batalla pel relat. Sense voler fer una cadena de causes i efectes, el Consell de guerra de Burgos ve precedit per fets que fan que ho entenguem millor i que hem de subratllar aquí. 1966-1967: V assemblea d’ETA i cristal·lització del moviment d’alliberament nacional basc tal i com el coneixerem en les pròximes dècades; l’eix és nacional, la lluita de classes pren forma d’alliberament nacional a Euskal Herria. Mor Txabi Etxebarrieta, «el primer de la nostra resistència última», com recordà Oteiza. ETA mata al torturador i col·laborador de la Gestapo Melitón Manzanas. 

El franquisme, com tantes altres vegades, estableix una situació d’excepció a Euskal Herria. 1969: les detencions de Mogrovejo afebleixen a ETA; un any després ETA es divideix en dues en la VI. Assemblea: front proletari estatal versus front popular. En un error de càlcul, el règim franquista dona ETA per dissolta, màxima expressió de la rebel·lió basca de l’època. S’inicia el consell de guerra, prèvia detencions i tortures: Eduardo Uriarte, Jokin Gorostidi, Xabier Izko, Mario Onaindia, Xabier Larena, Unai Dorronsoro, Bittor Arana, Josu Abrisketa, Ione Dorronsoro, Enrique Gesalaga, Jon Etxabe, Gregorio Lopez, Itziar Aizpurua, Julen Kaltzada, Antton Karrera i Arantxa Arruti són els acusats. Militants joves, la majoria en la seva vintena, fent front a un règim conegut per dur a terme les seves amenaces. Entre elles, 6 penes de mort. Quelcom que no acoquinarà als joves acusats, que intentaran deslegitimar el procés des del principi, liderat per un jove advocat, Jose Antonio Etxebarrieta, acompanyat per advocats com Gregorio Peces Barba i Miguel Castells. Un judici que consistirà en intentar deslegitimar les raons de la lluita del poble basc, raons que una per una intentarà argumentar en aquell recinte fosc: la lluita per la cultura i l’idioma; la lluita obrera; el reconeixement del poble basc; la lluita pels desfavorits… Un calidoscopi de raons que sortiran enfortides d’aquell procés. El judici acaba amb els jutjats mans enlaire cantant la cançó revolucionària Eusko Gudariak a l’uníson mentre els militars embeinen les seves espases, donant tancament al judici en una escena recordada i gravada per a la posteritat.

El judici crea una enorme onada de solidaritat a tot el món. Durant aquella tardor-hivern de 1970, Catalunya va estar amb Euskal Herria. Des de llavors l’esquerra independentista catalana ha estat sempre al costat de la rebel·lió basca i mai ho agrairem suficient, perquè sovint ha estat dur i arriscat. Del 12 al 14 de desembre de 1970, 300 intel·lectuals es tanquen i signen a Montserrat un document mostrant la solidaritat amb el poble basc i rebutjant les tortures. Aquesta solidaritat s’estendrà a tota Europa, amb grans manifestacions; Estrasburg; Grenoble, Niça, Valladolid, Granada, Frankfurt, Munic… A Milà la policia matarà a Severio Saltarelli, un militant comunista de 23 anys durant les protestes. A Lió i París hi haurà accions contra el Banc Espanyol i l’Opus Dei en senyal de protesta. A Llatinoamèrica les protestes i els afectes de solidaritat també són nombroses.

Itziar Aizpurua, Jone Dorronsoro, Arantza Arruti y Mertxe Garcia. 

Del procés de Burgos cal rescatar un bell text, que lamentablement, no ha perdut actualitat. 1971: Jean-Paul Sartre escriu el següent en el pròleg al llibre El Proceso de Burgos de la feminista Giselle Halimi: «La insuficiència d’aquestes dues respostes (la del PC i la del PNB) demostra que en el cas d’Euskadi la independència i el socialisme són les dues cares d’una mateixa moneda.» La primera és la proposta del partit comunista espanyol, que propugna una lluita de classes a escala estatal químicament pura; la segona és la jeltzale (PNB), que nega la lluita de classes. «En una colònia un moviment revolucionari i conscient de la seva tasca no ha d’inspirar-se en el principi «classe contra classe» que només té sentit en una metròpoli, sinó, per contra, acceptar el principi de la petita burgesia i dels intel·lectuals a condició que els revolucionaris sorgits de les classes mitjanes se situïn sota l’autoritat de la classe obrera.» Independència i revolució social; front ampli popular.

Després de 50 anys, el que va passar a Burgos i en les seves acaballes ens indica el següent: un, que el poble basc, gràcies a aquella lluita, continua viu i en millors condicions de fer front al seu alliberament nacional; dos, que alguns dels debats d’aquella època (com el del fals dualisme de lluita nacional i lluita de classes) van obrir camins que la història va demostrar com a buits; i, tres, que d’aquells fets, ens queda allò que deia l’independentista irredempt Telesforo Montsó, «el poble ha vençut sobre l’espasa». Perquè només els pobles que lluiten, que s’obren a les lluites presents i futures, que imaginen noves maneres de veure el món, que no cauen en retrotopies ni nostàlgies vàcues, són capaços de fer front als reptes del present i del futur.

«Després de 50 anys, el que va passar a Burgos i en les seves acaballes ens indica el següent: un, que el poble basc, gràcies a aquella lluita, continua viu i en millors condicions de fer front al seu alliberament nacional»

Per acabar, cal subratllar que estem enmig d’una ofensiva pel relat. Això ens diu diverses coses. D’una banda, la guerra que alguns donaven per guanyada sembla no haver acabat: aquesta ofensiva pel relat (Pàtria, La Línia invisible, etc.) és un clar símptoma d’això. D’altra banda, assenyala que l’adequació estratègica de l’esquerra abertzale fou l’encertada. En aquests 50 anys, les formes de la rebel·lió basca i de la seva expressió política principal, l’esquerra abertzale, han anat canviant. ETA va deixar la seva activitat armada i va acabar per fondre’s amb el poble, per utilitzar la metàfora amb la qual aquesta organització va posar fi a la seva trajectòria. L’esquerra abertzale ha establert noves aliances i ha entomat debats complicats, plens d’arestes i riscos, no ha dubtat a llançar-se al fang sortint de qualsevol zona de confort i tot indica que a l’estat posfranquista del règim del 78, aquesta adequació estratègica no li ha agradat res, com demostra l’obsessió per tornar a jutjar les persones condemnades pel conegut com a cas Bateragune.

La nova rebel·lió basca del moment té molt present la rebel·lió catalana i altres formes de lluita que s’obren camí en el nostre món, entre elles, la interpel·lació de la lluita feminista. Recordem el que passà a Burgos i a les milers de persones que van lluitar contra el franquisme i la reforma postfranquista, no per a fer un acte de nostàlgia, sinó per a produir imaginaris de futur. Mirar al passat per a alimentar el futur, adequant-nos a les lluites del present i albirant un futur en llibertat per als nostres pobles.